Ivan Morales i David Climent, dos homes que treballen la visceralitat en escena des de branques diferents, el primer amb el text i el segon des del cos, fan equip per dirigir “50-50” aquest bonic i arriscat projecte que el TNC ha volgut catalogar com a teatre juvenil.

Maria Cambil – Novaveu

És curiós com un equip de direcció format per dos homes cis blancs i un ajudant de direcció dins el mateix cànon, posen sobre l’escenari una peça que, vista des de fora, sembla que no els representa. Una peça per la qual deuen haver viscut un procés d’aprenentatge i deconstrucció, fet que ho pot salvar perquè, segons comenta tot l’equip, el procés ha estat horitzontal, ple d’escolta i respecte, fins a tal punt que fets crucials de l’argument i la dramatúrgia s’han vist modificats pels punts de vista de les intèrprets.

Les quatre joves que hem pogut veure a l’Instagram del TNC, robant un telèfon per a poder fer-se veure a les xarxes, atrinxerades al Teatre Nacional de Catalunya, amenaçant de cremar el teatre, reclamen i exigeixen un espai per a poder representar la seva versió del Cyrano de Bergerac. Elles tenen clar l’objectiu de trencar els cànons estipulats i lluitar contra les limitacions i la precarietat que rebem les joves dins el món de les arts escèniques.

Joana, Zeta, Martha i Guiu són els noms de les protagonistes d’aquest grup de joves que veiem com la representació de diferents perfils divergents dins el mateix col·lectiu jove. Sembla que aquestes joves estan una mica perdudes amb aquesta peça que porten temps treballant, però amb l’assessorament d’un artista que coneixen una nit en un carrer poc transitat, il·luminat lleugerament per alguns fanals, en Dídac, representat per en Bruno Bergonzini, un personatge no gaire llunyà de si mateix (pot ser igual que els altres quatre?), entenen el que és més important en tot aquest procés i que, com bé comenta Àrid Soldevila un cop acabada la funció, totes les històries mereixen ser explicades i escoltades.

Entre moments viscerals liderats per la ira i la força que tenen per impulsar un canvi a la societat, moments poètics que són mel a la boca i ens porten a estimar aquestes 5 persones, veiem el preciós vincle que han format entre elles, però sobretot amb en Bruno, com es cuiden, com s’estimen i com aprenen juntes.

L’obra aconsegueix trencar diferents ordres establerts, com el “chica conoce chico”, o “chico impulsa un movimiento revolucionario”, o “un movimiento impulsado por gente cis blanca hetero”… Fet absolutament necessari, com també trencar amb l’argot de gènere. Ens hem de preguntar què volem representar i com ho volem representar. Encara que, potser, la peça acaba sent més discursiva que reactiva i ens deixa amb ganes de més.